02/11/2026
Que podetz anar escotar "Lo Becut", eth darrèr podcast d'Escota se plòi. suu siti de l'UTL de Tarba
https://podcast.ausha.co/podcastsutl-tb/lo-becut-joan-lois-lavit
LO BECUT
Qu’i avè un còp en lo bòsc de Contis un becut vienut probable de delà la mar. Que disèn que pesava mei de dètz quintaus.
Si n’èra pas guaire màger qu’un òmi, qu’èra troishut com un buèu ; n’avè pas qu’estomac e vente. Mes tot cama-cort com èra e shens nada bòta de sèt lègas, que corrè com un esmeussat e mei viste que lo vent.
Que pareish que lo maishant esprit que l’avè balhat aqueth poder en lo prement los molets a la vaduda. N’avè pas sonque un uelh suu mitant deu temp, mes qui maishant uelh ! e un nas com un mus de pòrc entà sentir la carn umana d’un bèth tròç luenh.
En chic de temps qu’arraujà tot lo parsan e qu’estó la desolacion de tots los tinèus.
Que hadè sustot la caça aus nins, aus còishos e a las dròllas : mes que gahava tanbei mantrun gojatet e mantrua gojateta. N’èra jamei arregolat de carn fresca e tenhèra.
Un jorn, los de per aquí qu’amassàn las mutas d’Usan, de Lit, deu Vinhac, de Mesòs e de Sent Julian, e qu’ahocàn com lo herem lo tarrible Becut. Tot lo jorn e tota la nueit qu’entenón lairar los cans e arrés non podó dromir briga. Mes lo Becut que s’estujà tan plan dens lo horastar que la caça qu’estó arren de hèit.
-Sabetz çò que cau har ? ce ditz lo mei avisat. De perdut a pèrder, que cau har brutlar lo bòsc. Si lo Becut s’es escapat de las dents deu can, lhèu ne s’escaparà pas de la calor deu huec.
Tots qu’estón de’queth avís. Lavetz que’s hicàn a har un vira-huec de cent pas de large, e quan aqueth vira-huec estó acabat, qu’alucàn lo bosc aus quate còrns. Lo huec avitat per lo vent de la mar, que consumí tot lo bòsc dinc au darrèr brostic. Aquera brusla qu’estó tanbei arren de hèit : Lo Becut mei roat que los òmis que s’escapà a tot córrer deu costat de la mar ; que balhà lo torn per delà l’estanh de Lit e meitat estoflat que s’estancà a Onessa en lo bòsc de Peiròt.
Aqueth bòsc qu’ei dret per dret de la Biòla, lo mei bèth endret d’un bèth tròç adarron. Ua beròja meison blanca, la meison deu meste - e cinc bòrdas de metagèrs - que s’omprejan devath los grans cassos d’un portau qui verdeja com ua praderia.
Lo Becut, estadit e ahamiat per la soa grana corruda qu’arniflà e que sentí la carn fresca de sheis meinadinas qui’s divertivan en lo casau de la Biòla. Abans de se n’anar jàser, le Becut que se’n hadó lo son sopar.
Mes l’endoman, lo Peirolin de la Biòla que pujà sus las chancas e que’s hicà lo camin devath los pès entà cercar la Mair deu Vent.
E que caminà que caminà; jamei nat chancaire n’avè chancat tan viste. Que trobà la Mair deu Vent suu tuc d’Udòs a Mamisan ; que vienè de passar ad ençà de la mar e que s’alissava las alas abans de tornar gahar la volada.
-Adiu, Mair deu Vent, ce’u ditz lo Peirolin ; si’t platz, que’m cau har un gran servici.
-Se poish, ce’u responó era, que te’u harèi dab gran plaser ; vam, e que vòs ?
-Que cau que m’ajudis a har perir lo Becut de Contis. Los de lahòra ne l’an pas podut har escanar ni bruslar e adara qu’es capvath nòste ; ager ser que s’a dejà minjat sheis meinadas.
-Aquò, amic, que poish jo har ; e si lo Becut se’n vanta, crotz de palha ! Tè, pren-te aceth estuit ; qu’es l’estuit deus grans Estorbelhs. Entà te’n servir n’as pas sonque a prémer sus aquera capbora e deishar har l’Estorbelh qui va salhir. Solament tanlèu que l’ahar sia hèit que’m tornaràs l’estuit. Que t’ateni ací, cor e hèi plan.
Lo Peirolin que se’n tornà tant viste qui podó. Tanlèu arribat a la Biòla que largà l’Estorbelh.
A ! los meis amics, si avètz vist aquò ! L’Estorbelh que se n’anà sus un tuc de sable de cap au molin deu Haur. Aquí que’s hicà a virar e a virar e dens los ers, a vista perduda, qu’enlhevà lo sable en arremolin. Lavetz que se n’anà ad en haut d’on èra lo Becut e que’u deishà càder dessús tot lo sable amassat.
Atau lo Becut qu’estó estupat devath un tuc de sable qui s’apèra enqüèra lo Tuc deu Becut
Cuelhut per Silvan Lacòsta
Publicat dens « Lo Lop, lo diable e l’avesque » - Antologia de contes gascons. Edicion Letras d’òc