Comitè de Son Coletes

12/04/2026

Manifest del Comitè de Son Coletes 2026

Al damunt de la tomba
hi ha anat un taronger
i a la branca més alta
hi canta l'esparver
que diu en son llenguatge
sempre de cara al vent:

Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer,
maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer,
maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer.

Guerra civil de Sudan del Sud: 400.000 morts
Guerra entre Rússia i Ucraïna: 450.000 morts
Guerra, o més ben dit genocidi, d'Israel a Palestina: 80.000 morts
Guerra entre Estats Units i l’Iran: 5.000 morts
Guerra del Iemen: 400.000 morts
Guerra a la República Democràtica del Congo: 120.000 morts els darrers deu anys.

Maleïdes. Maleïdes. Maleïdes.

Guerra civil espanyola, 1936-1939, 500.000 morts.

No a la guerra. No a les guerres. Hi ha arguments més consistents que les xifres que acabam de llegir-vos per comprendre que la violència entre humans no mena enlloc? La guerra civil espanyola va esclatar després d’un cop d’estat per part d’un grup de militars (i de tota la gent poderosa que tenien darrere) per rebel·lar-se contra l’estat de dret de la II República espanyola. No suportaren la victòria del Front Popular. No suportaren veure en perill els seus privilegis, que creien inherents, innats i intocables. No suportaren l’empoderament de les classes populars. Ni el de les dones. Ni el dels pobles que viuen encara avui sota el jou d’Espanya.

Desfermaren una croada que vestia d’ordre, de tradició i de moral, una còrpora feta tota d’odi. Tancaren. Reprimiren. Torturaren. Mataren. I serviren d’experiment al feixisme que en aquell moment assotava Europa.

És més necessari que mai que siguem aquí. El món és comandat per presumptes visionaris, il·luminats imperialistes, reis de la mentida i la confusió, presidents del populisme dins el reialme dels cínics. Res de tot això no molestaria, si no fos que, com a excusa o en la base de tot plegat, hi sura un tel d’odi cap a la diferència que escarrufa. L’assenyalament d’un col·lectiu com a focus de tots els problemes del món, d’una banda, i la por de l’altra, són els ingredients necessaris per tornar a cuinar un món podrit que en comptes de pensar en el progrés comú de la humanitat, cavil·la la forma de trepitjar el del costat.

Davant cada pantalla hi ha uns ulls que miren. Darrere totes tal vegada un sol ull. Potser el gran germà de George Orwell ens vigila els moviments i ens segresta el pensament. Segurament mai havíem tengut tanta informació a l’abast de la mà de cadascú. Segurament mai la humanitat havia estat tan controlada i manipulada com ara. Ens diuen què hem de llegir. Quan. I com. Saben què pensam. I volen saber què pensarem. El jovent, amb la soca de les idees encara tendra, flexible i vincladissa, creix amb la creença que no cal canviar el sistema, sinó eliminar-lo. Torna el superhome. Torna l’individu. Torna la ignorància volguda del bé comú i la cooperació.

Però torna, sobretot, la deshumanització. El rebuig, l’odi, el tracte vexatori, la ràbia i la por. És la llavor corcada del feixisme, la mateixa de fa noranta anys, tramudada, transformada, disfressada.

I per això som aquí, avui. Perquè tenim memòria. Perquè gosam voler tenir-ne. Perquè entre les parets d’aquell vell cementeri de Son Coletes les bales hi trepanaren les costelles dels qui combatien el corc d’aquella llavor. Les costelles d’aquells homes. I les d’aquelles dones. La terra que trepitjam avui ha colgat durant nou dècades els ossos de tantes dones, de les cinc milicianes que vengueren amb el capità Bayo, de Margalida Jaume, la rellotgera de Llubí, de Francesca Llull Font i de Francesca Salas Llull, la mare i la filla de cals Salas Retxa, de les Roges del Molinar, i d’Aurora Picornell…

“T’he retrobat,
Aurora,
al cantó del carrer des Camp.
He llegit el teu nom,
Aurora,
escrit a una pedra.
I com una pedra, forta, inamovible,
el teu record,
Aurora”.

El record és dins cada un de nosaltres. Però la memòria és de tothom. Per això manifestam el nostre més enèrgic rebuig a la derogació de la Llei de memòria democràtica que el Parlament de les Illes Balears, comandat per una dreta covarda i tutelat per la ultradreta més reaccionària que recordàvem d’ençà que no hi ha el dictador, va aprovar fa tan sols unes setmanes. És tan trista com perillosa, tan indigna com inconscient, tan perversa com vergonyant, aquesta decisió. Una mesura que tira benzina al foc del rancor. Tiren vinagre a la ferida oberta i enceten un camí que ja coneixíem i que no volem oblidar.
Per això som aquí. Per recordar els qui moriren defensant el que nosaltres defensam avui. La dignitat de totes les persones, la igualtat d’oportunitats per a tothom. L’emancipació i empoderament de les dones. El dret a un habitatge digne per a tothom. La necessitat que qui més té, més pagui. I el dret de parlar la nostra llengua a ca nostra sense haver de demanar permís ni perdó.

Per tot això hi som, per servar la memòria que no han sabut servar els qui ens governen avui, i per elevar els ulls al cel d’aquest mes d’abril cercant les idees i el record dels qui sentiren siular les bales fa noranta anys, potser pensant “maleïdes les guerres, i aquell qui les va fer. Maleïdes les guerres, i aquell qui les va fer”.

07/04/2026

10/04/2024

Miclangel Tortell

26/08/2023

Brigadistes. Vides per la llibertat.
Presentació del llibre amb l'autor Jordi Martí-Rueda i ruta de la memòria.
Inscripcions a https://docs.google.com/forms/d/1miYuEhz0KRdxOfw2GWxpRYa4VpHDwbCSlnwBbunJl0E/viewform?chromeless=1&edit_requested=true

16/04/2023

MANIFEST DEL COMITÈ DE SON COLETES. 16 d'abril de 2023.
Llegit per Glòria Julià Estelrich.

“Manacor és la fossa de dones de Mallorca”, així ho explicava Antoni Tugores el passat mes d’octubre durant la presentació del seu darrer llibre, “Les plomes de Franco”. De les desset dones assassinades a Mallorca durant la guerra civil, quinze ho foren a Manacor.

Per això, avui, el manifest del Comitè de Son Coletes pren veu de dona. Perquè tenim la certesa absoluta, ja, que és aquí mateix on foren assassinades Francesca Llull Font i Francesca Salas Llull, mare i filla de cals Sales Retxa, família acarnissadament represaliada pel feixisme del 1936. Perquè sabíem de molt abans que Gabriela Grimalt, en un procediment excepcional, ja va ser exhumada i identificada l’any 1953. Perquè és aquí on trobaren sepultat Antoni Alomar i on cercam encara la seva dona, Margalida Jaume, els rellotgers de Llubí que tenien portal obert al centre de Manacor. També, perquè sabem cert fins a l’arrel que, en contra del que s’havia cregut sempre a partir de les fonts orals, va ser aquí, a Son Coletes, en aquestes fosses obertes que alenen un aire nou de serenor i justícia, on foren assassinades Aurora Picornell, Catalina Flaquer, les seves filles Antònia i Maria Pascual i Belarmina González. Perquè a la fi la veritat innegable ens ha confirmat que també va ser aquí, al cementeri manacorí, on, després de ser humiliades i vexades, en públic i d’amagat, moriren afusellades les germanes Daría i Mercedes Buxadé, María García, Teresa Bellera i l’autora del ‘Diari d’una miliciana’, arribades totes amb les tropes del capità Bayo aquell fatídic estiu del 1936. I també és a Manacor on cercam encara Magdalena Bassa, la dona del zelador de Son Carrió.

Hom no sap per quina vergonya ni per quin pudor estranys els botxins solien tapar de calç els cossos sense vida de les dones assassinades. Era una pràctica habitual que, a més, no es repetia en el cas dels homes. Devien pensar que així les esborrarien per sempre? Que no quedaria rastre del seu cos de dona? La calç, precisament, tan necessària, tan útil per donar llum i claror a les cases, per sanejar-les. Per orejar-les després d’una malaltia. La calç, precisament, que aplicaven amb amor i paciència, amb cura i amb constància, les emblanquinadores, les emblanquinadores sempre dones.

Comptau-les, són les quinze roses de Manacor. No és debades que en parlem. No és fútil, ni banal, que repetim avui els seus noms de dona. Més de quaranta anys han hagut de passar perquè l’extrema dreta, que sempre hi ha estat, s’hagi llevat a la fi la careta. No fa gaire dies l’extrema dreta d’aquí, la que alça la barra amb ínfules de grandesa i fatxenderia, ens anunciava que una de les primeres coses que farien si governaven seria suprimir l’Institut Balear de la Dona. Neguen la violència masclista. Neguen les desigualtats que encara avui arrossegam entre els homes i les dones. Neguen la necessitat i la urgència de les polítiques d’igualtat. Neguen amb impediments i trampes “legals” el dret de les dones a decidir sobre el nostre propi cos.

Aquest masclisme desemmascarat és només una de les potes de l’aranya feixista, les altres, les que fomenten les desigualtats entre les persones, les que mostren el racisme i el classisme més descarnats, les que amb odi irracional s’acarnissen amb els pobles i nacions que conviuen dins l’estat espanyol, les que voldrien tornar al 36, totes aquestes potes són les que empren per teixir la teranyina de la ràbia i la violència amb què pretenen, una altra vegada, atemptar contra l’estat de dret i contra la democràcia.

Per això, amb l’exactitud de les dotze en clau del primer diumenge després de dia 14 d’abril, des de fa trenta-nou anys som aquí vetlant el rellotge que ens va deixar Antònia Jaume. Per això, amb la ploma d’Aurora Picornell escrivim amb tinta vermella als papers i a les parets els noms de les dones i els homes a qui els segaren la vida arbitràriament, injustament, immisericordiosament, impunement encara avui. Mataven. Mataven persones. Pensant-se que mataven consciències i que mataven pensaments. Mataven. Però, sentiu-les, ensumau-les, amarau-vos-en, tocau-les, si podeu, perquè les idees, aquelles mateixes idees per les quals moriren són aquí, en nosaltres, dins vosaltres, dins tothom que ve avui aquí amb ànsia de memòria, de justícia i de reparació. Les idees de fraternitat, d’igualtat i de llibertat romanen intactes, no avui, sinó cada dia, gairebé un segle després d’aquell desastre.

Per això, no podem acabar aquest manifest sense agrair a tothom que durant aquests vuitanta-nou anys, entre el silenci i el dolor, entre la repressió i la llibertat, entre la memòria i la desmemòria, han traçat el camí perquè el record d’aquestes lluitadores i lluitadors romangui immarcescible dins el temps. Als pioners de Son Coletes, gràcies. Als investigadors i historiadors, gràcies. A les institucions que han sabut seguir la senda de la justícia i la memòria, canviant noms de carrers, esbucant monuments, erigint dignitat, gràcies. Als tècnics que caven i obrin fosses i indaguen per escatir la veritat, gràcies.

Plantem cara a l’aranya del feixisme. Alenem plegats aquest aire nou que emana de la terra. Per la justícia sempre, visca la república de les dones. Visca la república!

13/04/2023

Us esperam dissabte a la Graduada, "Amb sang a les paraules".