12/04/2026
Manifest del Comitè de Son Coletes 2026
Al damunt de la tomba
hi ha anat un taronger
i a la branca més alta
hi canta l'esparver
que diu en son llenguatge
sempre de cara al vent:
Maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer,
maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer,
maleïdes les guerres
i aquell qui les va fer.
Guerra civil de Sudan del Sud: 400.000 morts
Guerra entre Rússia i Ucraïna: 450.000 morts
Guerra, o més ben dit genocidi, d'Israel a Palestina: 80.000 morts
Guerra entre Estats Units i l’Iran: 5.000 morts
Guerra del Iemen: 400.000 morts
Guerra a la República Democràtica del Congo: 120.000 morts els darrers deu anys.
Maleïdes. Maleïdes. Maleïdes.
Guerra civil espanyola, 1936-1939, 500.000 morts.
No a la guerra. No a les guerres. Hi ha arguments més consistents que les xifres que acabam de llegir-vos per comprendre que la violència entre humans no mena enlloc? La guerra civil espanyola va esclatar després d’un cop d’estat per part d’un grup de militars (i de tota la gent poderosa que tenien darrere) per rebel·lar-se contra l’estat de dret de la II República espanyola. No suportaren la victòria del Front Popular. No suportaren veure en perill els seus privilegis, que creien inherents, innats i intocables. No suportaren l’empoderament de les classes populars. Ni el de les dones. Ni el dels pobles que viuen encara avui sota el jou d’Espanya.
Desfermaren una croada que vestia d’ordre, de tradició i de moral, una còrpora feta tota d’odi. Tancaren. Reprimiren. Torturaren. Mataren. I serviren d’experiment al feixisme que en aquell moment assotava Europa.
És més necessari que mai que siguem aquí. El món és comandat per presumptes visionaris, il·luminats imperialistes, reis de la mentida i la confusió, presidents del populisme dins el reialme dels cínics. Res de tot això no molestaria, si no fos que, com a excusa o en la base de tot plegat, hi sura un tel d’odi cap a la diferència que escarrufa. L’assenyalament d’un col·lectiu com a focus de tots els problemes del món, d’una banda, i la por de l’altra, són els ingredients necessaris per tornar a cuinar un món podrit que en comptes de pensar en el progrés comú de la humanitat, cavil·la la forma de trepitjar el del costat.
Davant cada pantalla hi ha uns ulls que miren. Darrere totes tal vegada un sol ull. Potser el gran germà de George Orwell ens vigila els moviments i ens segresta el pensament. Segurament mai havíem tengut tanta informació a l’abast de la mà de cadascú. Segurament mai la humanitat havia estat tan controlada i manipulada com ara. Ens diuen què hem de llegir. Quan. I com. Saben què pensam. I volen saber què pensarem. El jovent, amb la soca de les idees encara tendra, flexible i vincladissa, creix amb la creença que no cal canviar el sistema, sinó eliminar-lo. Torna el superhome. Torna l’individu. Torna la ignorància volguda del bé comú i la cooperació.
Però torna, sobretot, la deshumanització. El rebuig, l’odi, el tracte vexatori, la ràbia i la por. És la llavor corcada del feixisme, la mateixa de fa noranta anys, tramudada, transformada, disfressada.
I per això som aquí, avui. Perquè tenim memòria. Perquè gosam voler tenir-ne. Perquè entre les parets d’aquell vell cementeri de Son Coletes les bales hi trepanaren les costelles dels qui combatien el corc d’aquella llavor. Les costelles d’aquells homes. I les d’aquelles dones. La terra que trepitjam avui ha colgat durant nou dècades els ossos de tantes dones, de les cinc milicianes que vengueren amb el capità Bayo, de Margalida Jaume, la rellotgera de Llubí, de Francesca Llull Font i de Francesca Salas Llull, la mare i la filla de cals Salas Retxa, de les Roges del Molinar, i d’Aurora Picornell…
“T’he retrobat,
Aurora,
al cantó del carrer des Camp.
He llegit el teu nom,
Aurora,
escrit a una pedra.
I com una pedra, forta, inamovible,
el teu record,
Aurora”.
El record és dins cada un de nosaltres. Però la memòria és de tothom. Per això manifestam el nostre més enèrgic rebuig a la derogació de la Llei de memòria democràtica que el Parlament de les Illes Balears, comandat per una dreta covarda i tutelat per la ultradreta més reaccionària que recordàvem d’ençà que no hi ha el dictador, va aprovar fa tan sols unes setmanes. És tan trista com perillosa, tan indigna com inconscient, tan perversa com vergonyant, aquesta decisió. Una mesura que tira benzina al foc del rancor. Tiren vinagre a la ferida oberta i enceten un camí que ja coneixíem i que no volem oblidar.
Per això som aquí. Per recordar els qui moriren defensant el que nosaltres defensam avui. La dignitat de totes les persones, la igualtat d’oportunitats per a tothom. L’emancipació i empoderament de les dones. El dret a un habitatge digne per a tothom. La necessitat que qui més té, més pagui. I el dret de parlar la nostra llengua a ca nostra sense haver de demanar permís ni perdó.
Per tot això hi som, per servar la memòria que no han sabut servar els qui ens governen avui, i per elevar els ulls al cel d’aquest mes d’abril cercant les idees i el record dels qui sentiren siular les bales fa noranta anys, potser pensant “maleïdes les guerres, i aquell qui les va fer. Maleïdes les guerres, i aquell qui les va fer”.
