14/02/2026
EL QUADERN DEL DIMONI DE SON MORO (PART V): LA CORDA INVISIBLE
El pany de la capella del Rafal Pudent es va tancar fa dècades, però la història no es va voler quedar tancada amb ell. El quadern tampoc no va aparèixer per atzar. Fa no gaire, una família lligada al Rafal des de fa generacions va telefonar a l’Associació. No ens varen donar llinatges ni grans explicacions: només varen dir que aquell manuscrit havia passat d’un calaix a una capsa i d’una capsa a un altell, sempre dins la mateixa casa, com una cosa que s’havia de tenir a prop, però no massa a la vista.
Quan els vàrem demanar per què ens el donaven a nosaltres, la resposta va ser senzilla:
—“Perquè vosaltres sou els qui heu tornat treure el Dimoni de Son Moro a la llum. Noltros només l’hem guardat.”
Des que el dimoni tornà a ballar com a rèplica el 2012, el quadern ha canviat de mans i de generació. Ara hi ha tres noms nous que, sense saber-ho, han quedat lligats a la corda de cànem que uneix altar, cova i torre: en Jordi, en Toni i na Raquel, santantoniers del present que han decidit seguir el rastre que els padrins només havien gosat xiuxiuejar.
Un capvespre d’hivern, amb el fred enganxat a les espatlles i el mòbil ple de les quatre primeres parts del quadern, varen decidir que no n’hi havia prou de llegir i ballar. Volien veure amb els seus ulls els llocs que el paper citava: la Cova de n’Bessó, on “la rella s’obria dins la terra”, i la sentinella de la mar, la Torre dels Falcons, que un dia havia guardat el Rafal des de l’horitzó.
La baixada a la Cova de n’Bessó
El camí fins a la boca de la cova no tenia res d’heroic, però en Jordi, en Toni i na Raquel el feren en silenci, amb les bromes a mig dir, com passa quan allò que has llegit en paper s’ha de convertir en pedra, foscor i humitat. Davallaren amb un sol focus i una càmera, mentre l’eco dels passos es multiplicava per les galeries inundades.
En Toni, que havia llegit qualque cosa dels espeleòlegs, sabia que aquella no era “una cova qualsevol”. Allà a sota, molt abans que s’hi contassin històries de dimonis, qualcú ja hi havia bastit una rampa empedrada, murs de pedra grossa i graons que baixen fins a l’aigua, obra dels primers humans que arribaren a aquesta costa. Ara conten que, davall la superfície fosca, s’hi amaga un pont de pedra bastit fa mil·lennis, la construcció més antiga que es coneix a Mallorca, adormida dins l’aigua com un secret que la mar no ha acabat de tapar mai del tot.
—“Imagina’t el primer que va encendre un cresol aquí dins”, va dir en Toni, aturant-se en un replà ample. “Abans dels Moragues, abans de Sant Antoni, abans de qualsevol dimoni.” El focus va il·luminar un espai on hauria cabut sobradament un dimoni de banyes grosses amb bastó. Na Raquel disparava fotos: parets entaforades, gotes que queien, ombres que fugien del con de llum.
Per fer el fatxenda, en Jordi va picar fort amb el pal a una llosa propera. L’eco va tornar amb un so massa fondo, massa llarg, com si qualcú li contestàs des de més avall del que marquen els plànols. Es varen mirar sense dir res. El quadern parlava d’un bastó que feia callar les bèsties; la cova, aquell vespre, va respondre amb un repic que feia callar les paraules.
No hi havia carota, ni cap objecte antic que es pogués ensenyar com a prova. Només una sensació que no surt a cap fotografia: que aquella cova, que ja guardava ponts i pedres de fa mil·lennis, era massa antiga perquè una sola llegenda la pogués explicar del tot. El Dimoni de Son Moro hi era un hoste recent, una veu afegida a un cor que venia de molt enrere.
La mirada de la sentinella
Dies després, en un matí clar de tramuntana, pujaren a la Torre dels Falcons, la sentinella de la costa que un dia formava part del mateix predio que guardava la capella i la carota. El mar s’estenia brillant i fred, i, en la llunyania, la línia de la marina de Manacor dibuixava el perfil de Son Moro i del Rafal, com si el quadern s’hagués desplegat damunt l’horitzó.
—“Aquí és on la sentinella de la terra mira la sentinella de la mar”, va recordar na Raquel, repetint la frase que l’amo havia deixat caure anys enrere. En Jordi va alçar el bastó només per fer la foto típica, amb el mar al darrere i la torre al davant. El vent li el va fer vibrar entre els dits, produint un cop sec a la barana de pedra que, per un instant, va sonar estranyament familiar.
No hi havia llamps ni tronades, només un cel net i una claror massa pura per a segons quines històries. Però en Toni va notar la pell de gallina al mateix braç on, l’any abans, havia sentit el cop sord dels coets i del tabal a l’arrancada de Sant Antoni. Aquell repic, damunt la torre, no era el mateix que el del 2007, però semblava una rèplica en petit del crit que havia acompanyat la tempesta camí del Rafal.
La crida silenciosa
Aquell vespre, de tornada cap a Manacor, revisaren les fotos de la cova i de la torre. No hi havia res que es pogués penjar com a “prova definitiva”: cap cara mig esborrada, cap signe clar a la roca, cap troballa espectacular. Però hi havia detalls que només ells tres sabrien explicar: una ombra que a la pantalla semblava tenir banyes, un reflex del flash que dibuixava un cercle, un eco que el mòbil havia enregistrat més fort del que recordaven.
Quan la furgoneta enfilava cap al poble, el telèfon d’en Jordi va vibrar. Un missatge curt, d’un número que no tenia guardat, va aparèixer damunt la pantalla, com una glosa mal tancada:
“Sé que heu estat a la Cova i a la Torre. Jo sé on va dormir la cara la darrera nit que va sortir del Rafal. Això no es conta per escrit.”
En Jordi va mirar en Toni i na Raquel, i tots tres varen riure, però no com qui escolta un acudit. Era aquella rialla nerviosa que ja coneixien dels llamps del 2007: la que surt quan entens que el quadern no s’acaba a la darrera pàgina.
El Quadern del Dimoni de Son Moro continua obert. Les torres miren, la cova respira, el dimoni balla en rèplica pels carrers i, en qualque lloc entre el marès, l’ullastre i les pedres mil·lenàries, la cara espera. Perquè la fusta pot desaparèixer, però la corda que la lliga a la terra i a la memòria, diuen, no se talla: només es tensa quan qualcú la torna a estirar.
