09/07/2026
https://www.facebook.com/share/p/1PksQ5WuH6/
La nit que Bonnie Tyler va actuar a Alzira (21-3-2015)
Per Álex Solís
Concert de Bonnie Tyler a Alzira: https://www.youtube.com/watch?v=DDR3S0LRNvk&t=4635s
Amb la mort de Bonnie Tyler desapareix una de les grans veus del rock de les últimes dècades. Milions de persones la recordaran per cançons com Total Eclipse of the Heart, It's a Heartache, Holding Out for a Hero o The Best. A Alzira, però, molts la recordarem també per una cosa molt més difícil de trobar en una artista de la seua dimensió: la seua enorme qualitat humana.
El 21 de març de 2015, Bonnie Tyler va actuar al Gran Teatre d'Alzira en un concert inclòs dins de la programació del QFestival, organitzat conjuntament pel festival i l'Ajuntament d'Alzira. Va ser una nit inoblidable per al públic. Per als qui vam tindre la sort de compartir amb ella les hores prèvies i posteriors al concert, va ser, a més, una autèntica lliçó de senzillesa que mai hem oblidat.
Bonnie Tyler va arribar des de València a mitjan matí amb el seu equip per a fer les proves de so. El primer que va fer no va ser tancar-se en un camerino ni aïllar-se del món. Va pujar a l'escenari, va recórrer el Gran Teatre, va baixar fins al pati de butaques i va voler contemplar l'escenari des del mateix lloc des d'on, unes hores més t**d, ho faria el públic. Recorde que va comentar com de bonic li semblava aquell teatre.
I, a continuació, va fer una cosa que em va cridar poderosament l'atenció.
Va començar a saludar, un per un, tots els qui en aquell moment treballaven allí. Tècnics de so, d'il•luminació, personal de muntatge, conserges, personal de neteja, cambrers, organització... Li era exactament igual quina fora la seua funció. Es detenia uns segons amb cadascun, els donava la mà, somreia i intercanviava unes paraules. Per a ella, tots formaven part del concert i tots mereixien el mateix respecte.
Allò deia molt de la persona que era.
La vesprada va transcórrer amb absoluta normalitat. Proves de so, un xicotet descans, el càtering i els últims preparatius abans que s'obriren les portes del teatre.
I va arribar la nit.
Damunt de l'escenari va aparéixer la Bonnie Tyler que tots coneixíem. L'artista de veu inconfusible que havia venut milions de discos arreu del món i que acumulava una trajectòria extraordinària, amb èxits que han travessat generacions. Durant prop de dues hores va oferir un concert magnífic, repassant els seus grans clàssics i interpretant també versions de Tina Turner, Janis Joplin i Creedence Clearwater Revival. La seua veu continuava conservant aquella força i aquella personalitat que l'havien convertida en una de les grans figures del rock internacional.
Quan va acabar el concert encara ens quedava compartir amb ella el final de la jornada. I va ser precisament aleshores quan vam viure alguns dels moments que millor retrataven la persona que hi havia darrere de l'artista.
Després del concert vam anar a sopar a un xicotet restaurant familiar d'Alzira que havíem reservat per a tot l'equip de l'organització i la banda. No vam avisar de la seua presència per tal de preservar la seua tranquil•litat i la seua privacitat. Tanmateix, la casualitat va voler que en un parell de taules hi haguera persones que, només unes hores abans, havien assistit al seu concert al Gran Teatre.
La sorpresa va ser majúscula.
Bonnie Tyler va saludar amb la mateixa naturalitat amb què ho havia fet durant tota la jornada. Va intercanviar unes paraules amb les persones que l'havien reconeguda i, després, es va incorporar a la taula on estàvem sopant amb la resta de l'organització. En cap moment va mostrar l'actitud distant que moltes vegades s'associa a les grans estrelles. Tot el contrari. Des del primer moment va ser una més.
Enmig del sopar algú va comentar que una jove que estava en una altra taula celebrava aquell dia el seu aniversari.
Bonnie Tyler es va alçar, es va acostar fins a ella i, sense escenari, sense focus i sense micròfons, li va cantar el "Happy Birthday" a ca****la.
No era un gest preparat per a les càmeres.
Era, senzillament, ella.
La conversa durant el sopar va ser tan pròxima com divertida. En un moment determinat ens va preguntar què era la cassalla. Pel que sembla, algú li havia dit alguna vegada, en to de broma, que tenia "veu de cassallera". Li vam explicar què era aquella beguda, la va tastar entre rialles i va acabar emportant-se'n una botella perquè li va agradar. També va parlar amb entusiasme dels vins valencians i dels d'Alacant, pels quals sentia una especial predilecció.
En un moment de la conversa li vam comentar una cosa que tots havíem percebut des de la seua arribada a Alzira. Ens sorprenia que una artista de la seua talla fora tan pròxima, tan accessible i tan natural.
Ella va somriure i va respondre amb una senzillesa que encara hui continua gravada en la meua memòria.
—Álex, jo vinc d'una família humil. Érem molts germans. Mon pare cultivava creïlles al jardí de casa perquè poguérem menjar. Si hi havia creïlles, menjàvem creïlles. Si no n'hi havia, no menjàvem creïlles. Mai no has d'oblidar d'on vens.
Aquelles paraules explicaven molt millor que qualsevol premi, qualsevol disc de platí o qualsevol estadi ple qui era realment Bonnie Tyler.
Han passat més de deu anys des d'aquella nit.
Hui, en recordar-la, tornen inevitablement les seues cançons, les mateixes que continuaran sonant durant generacions. Però, per damunt de tot, torna el record d'aquella dona que va saludar un per un tots els treballadors d'un teatre, que va dedicar temps a cadascuna de les persones que l'esperaven després del concert, que va cantar l'aniversari a una desconeguda en un xicotet restaurant d'Alzira i que mai va permetre que l'èxit li fera oblidar els seus orígens.
Perquè aquella nit vam descobrir que la grandesa de Bonnie Tyler no estava únicament en una de les veus més inconfusibles de la història del rock.
Estava, sobretot, en la persona que hi havia darrere d'ella.
D.E.P.
Álex Solís Paredes
