27/05/2026
MOMENTS DE FESTA
Els instants previs a l’Arrancà de l’Entrada van ser un caos sagrat, un desorde perfectament comprés pels qui coneixen l’ànima de la Festa. Tot semblava controlat des de l’eixida del col·legi Sant Vicent, ordenat entre crits continguts, últimes indicacions i mirades nervioses, però tan prompte com la comitiva havia pres el carrer, aquell immens engranatge humà s’havia anat dissolent en la part alta de Sant Vicent com arena escapant-se entre els dits.
Cada grup havia cobrat vida pròpia. Emirs, Jequeses, Favorites, músics i ballets cercaven el seu lloc entre el batec accelerat de la proximitat de l'arrancà de l'Entrada de Moros. Des del Partidor semblava impossible que aquell univers dispers acabara convertint-se en un únic cos solemne. Però la Festa, una vegada més, imposava la seua màgia silenciosa.
Les carrosses del seguici del Capità emergien com fars entre la multitud, punts de referència enmig del vertigen. Els portadors d’heràldica i guió de la Filà esperaven al carreró de la Placeta de les Eres, amb els cavalls inquiets i els camells balancejant-se lentament, mentre els caps batedors mantenien la mirada fixa cap amunt, cap al balconet des d’on havia d’alçar-se, una vegada més, el miracle esperat.
I aleshores, quan semblava que el temps havia contingut la respiració, el Partidor s’havia omplit completament. Filà, boato, esquadres, bandes i poble havien quedat disposats sota la mateixa emoció. Milers d’ulls alçats esperaven les paraules rituals que, any rere any, havien obert les portes de la llegenda.
Aquella vesprada, ja lliure de l’amenaça de la pluja, Juan José Esteve, Vocal de Filaes de l’Associació de Sant Jordi, havia assumit la veu de l’Arrancà Mora. Vestit de Judío, havia parlat des del cor, evocant una vida sencera viscuda dins de la Festa. Les seues paraules havien travessat el silenci del Partidor amb la força d’una veritat antiga: la Festa no era només una celebració, sinó una herència espiritual destinada a sobreviure al temps i fins i tot a la vida mateixa.
Havia recordat als qui ja no hi eren, però continuaven presents “amb Sant Jordi”. Havia parlat dels Moros i Cristians com a refugi d’unió en temps de conflictes i divisions. I un a un va evocar músics, festers, artesans, públic i famílies, perquè tots sostenien el pes invisible de la tradició. Quan va mirar cap a la multitud i va afirmar que sense els espectadors la Festa no existiria, el Partidor sencer semblà estremir-se amb una emoció continguda.
I finalment, amb la veu ferma i els ulls plens d’una llum difícil d’oblidar, va pronunciar les paraules esperades:
“Avant l’Entra de Moros 2026!”
La resposta fou immediata.
La Societat Musical La Pau de Beneixama esclatà amb una pujada de percussió que retronà pels murs de Sant Nicolau com una crida ancestral. El sòl mateix semblava vibrar sota els peus dels presents. Tot havia quedat preparat perquè l’Esquadra dels Marrakesch, en aquella ocasió femenina, posara en marxa l’Entrada del Capità 2026.
I quan les primeres notes de “Xavier el Coixo” trencaren l’aire, el temps va deixar de mesurar-se en segons i començà a fer-ho en records. L’esquadra avançava lentament, poderosa, balancejant-se amb solemnitat guerrera mentre Lucía i Almudena preparaven una arrancà precisa i majestuosa, perfecta en ritme i grandesa.
Des de Sant Nicolauet, la visió havia resultat aborronadora.
Els pèls s’eriçaven. Els cors colpejaven amb força. I l’avanç dels Marrakesch ja havia esdevingut imparable.
El seguici del Capità estava en marxa... Després arribà el moment del Capità.
El carrer emmudia davant la presència de José Ignacio López Romá, Capità Moro 2026, que avançava solemnement en la seua carrossa al costat dels seus fills, Ignacio i Alberto. En ell revivia la figura d’Al-Azraq: no sols el cabdill rebel, sinó també el símbol etern de la dignitat, de la resistència i de la memòria d’un poble.
La Música Primitiva Apolo d’Alcoi, dirigida pel mateix Francisco Valor Llorens, elevà encara més aquell instant amb la interpretació d’“Almanä”, una marxa mora composta per al Capità i teixida amb el batec íntim de la seua família. Cada compàs semblava despertar ecos d’Al-Àndalus, memòries de pedra, pólvora i honor.
La dolçaina de La Cordeta s’alçava entre la música com un lament antic, profundament alcoià, mentre el Ballet Gawazi desplegava davant del Capità la coreografia “Khadima”. Les ballarines avançaven entre arcs florals i moviments elegants, convertint el carrer en un palau oriental ple de simbolisme i bellesa efímera.
Tot respirava una grandesa difícil de repetir.
I darrere del seguici, quan la vesprada ja semblava consumida per la màgia i la nostàlgia, aparegué l’Esquadra Especial del Capità.
Els Forjadors del Silenci.
Figures imponents cobertes d’alabastre i roig marmori, escultors guerrers que caminaven entre la llum i la batalla. Portaven espases bessones, però també cisells i malls, com si reivindicaren davant el món que el vertader poder mai no havia consistit a destruir, sinó a construir allò capaç de desafiar el temps.
L’Agrupació Artístico Musical El Trabajo de Xixona i La Xafigà de Muro ompliren l’aire amb “Abenserraig”, mentre Juan Picó, Cap Batedor, esperava a cavall amb una estampa llegendària, poderosa i diferent, com si haguera emergit d’una crònica antiga.
I entre arrancades i emocions, les paraules dedicades des del balconet havien anat deixant empremta en cada grup:
A Ricardo Canalejas Romà, portador del Guió de la Filà: “Ricardo, Alcoià de Fàbula, Avant!”.
A Carmina Nadal, en el momento d’arrancar el seu ballet “El pas que alça la pols”: “Carmina, el gran Nadalet sempre en el record dels Marrakesch!”.
En l’arrancà dels Emirs: “Un record molt especial a Joaquín Picó Catalá, que per motius de salut no pot acompanyar al Capità i als Emirs, però que és present, sens dubte, en l’esperit i en el cor de tots”.
En l’arrancà del nostre Capità: “Marrakesch, diuen que sou els millors… S’alça el Capità Moro 2026, José Ignacio López Romá, amb orgull i solemnitat. Amb ell, l’abraç constant de son pare Pepe, i la llum eterna de sa mare Mari Pili. Almanä ressona d’arrels i memòria. Avant el Capità!, Avant els Marrakesch, amb honor i passió!”.
En l’arrancà de l’Esquadra especial, amb els versos de Joan Valls: “Tot s'argenta. La vesprada té una tonalitat serenada que ol a prímula suau. I un cavall de fina estampa fa corvetes per la rampa del carrer Sant Nicolau. Bruixots d'antiga llegenda, Negres que corren la senda, de quimeres orientals”.
Aquelles frases ja no pertanyien només a una vesprada de Festa. Havien quedat gravades per sempre en la memòria col·lectiva dels Marrakesch, com ecos destinats a resistir el pas dels anys.
Perquè l'Any de Capità no havia sigut només una celebració. Havia sigut també un homenatge als qui construïren la Filà amb esforç, orgull i estima. Havia sigut la reivindicació d’una memòria històrica més ampla, més humana i més profunda.
Al-Azraq ja no apareixia únicament com l’enemic derrotat, sinó com el líder que havia lluitat per recuperar la seua terra, la seua dignitat i la seua gent.
I així, entre música, emoció i història, la Filà Marrakesch havia alçat una Entrada mítica, concebuda no sols com un espectacle efímer, sinó com una obra destinada a perdurar en la memòria col·lectiva de la Festa. Cada pas, cada compàs i cada símbol havien contribuït a construir un relat que ja quedava gravat per sempre en la història de les nostres Festes de Moros i Cristians.
Perquè el vertader poder —com havien proclamat els Forjadors del Silenci— no havia sigut destruir.
Havia sigut construir allò capaç de resistir el temps, allò que, fins i tot quan el so de les marxes s’apagara i la pólvora es dissolguera en l’aire, continuaria viu en el record del nostre poble.
I aquesta Entrada del Capità 2026 ja havia esdevingut exactament això: una empremta eterna en la història de la Festa.
Visca el Capità!
Visca els Marrakesch!
Visca Alcoi!
I Visca Sant Jordi!
