¿Qué es el sitio web?

https://www.facebook.com/165216226965557/

Asociación Española de Amigos de los Castillos Sección Valencia, Valencia (2026)

29/06/2025

LA BATALLA DEL CASTELL DE CORBERA EN LA GUERRA DE LES GERMANIES (27, 28, 29 i 30 de JUNY de 1521)
En l’estiu de 1519 el Regne de València patia una greu crisi de subsistència i també una epidèmia de pesta. Aquests moments difícils originaren conflictes i tensions en la capital. Tot açò originaria el moviment de la Germania. Era aquest un moviment reivindicatiu protagonitzat sobretot pels gremis de la ciutat i que a poc a poc va anar estenent-se per altres ciutats del regne com Alzira o Xàtiva entre altres. En un principi, aquest moviment va ser controlat pels moderats i després la cosa va anar complicant-se liderant la Germania els més radicals. Els agermanats acabaren enfrontant-se amb la noblesa i també amb els mudèjars que servien als primers. Tal és el cas de Corbera on hi havia una comunitat important de mudèjars que treballaven les terres del duc de Gandía Joan Borja, senyor de Corbera. El conflicte acabaria finalment amb la derrota dels agermanats en 1523.
La guerra havia esclatat en estiu de 1521. Els agermanats volien donar un escarment al duc de Gandia, Joan Borja. Com que el castell era propietat del duc, Esteve Urguellés i Joan Caro varen prendre la decisió de castigar a aquest important noble, enemic acèrrim de la germania atacant i posant setge a un dels castells més importants. L’exèrcit agermanat es va detenir en la ciutat d’Alzira. Corria també la notícia que els realistes havien fet presoners a uns capitans agermanats i que els tenien presoners en la fortalesa de Corbera. Per una altra banda, Esteve Urgullés havia sentit dir que el castell guardava grans riqueses i seria fàcil obtenir-les. El realista Pere Çanoguera, encarregat de la custòdia d’aquest castell es va es va afanyar a fortificar l’edifici militar i a equipar-lo amb l’armament necessari.
Els agermanats prengueren la decisió d’anar a posar setge a Corbera. Els soldats portaven pintades unes creus de color roig a la roba a l’altura del pit. Pensaven que d’aquesta manera igual que els croats, els infondria valor i augmentaria la moral combativa. Així, des d’Alzira, aplegaren a Corbera amb quatre mil soldats el dia 27 de juny de 1521. Començà així el setge a la fortalesa de Corbera. Alguns flancs del castell començaren a sofrir els atacs per quatre peces d’artilleria. El combat fou molt dur, sobretot la jornada del dia 28. En aquest dia, els agermanats aconseguiren apropar-se a les muralles i arrimaren les escales a les muralles, sent rebatuts pels assetjats. En assabentar-se el virrei i el duc Joan Borja del que passava a Corbera, varen decidir anar a socórrer als assetjats, però Joan Caro en prendre por de ser tallat per la rereguarda, va alçar el setge i va preferir retirar-se a Alzira. Pere Çanoguera va manar notícies de la retirada de Caro. El setge de Corbera havia durat quatre dies, amb un balanç elevat de ferits i també hi va haver morts per part dels dos bàndols. Acabada la batalla, els agermanats intentaren en altres ocasions assaltar la fortalesa. Ho aconseguiren finalment en el mes de juliol on des de Sueca tornaren a Corbera i amb gran violència aconseguiren entrar dintre del castell i el saquejaren. El poble de Corbera també fou saquejat pels agermanats. L’ermita de Sant Miquel es va tenir que fortificar per tal de defensar-se d’un possible assalt enemic.
La batalla del castell de Corbera va deixar la fortalesa quasi en ruïna total. Tot i que va haver-hi intents posteriors per a la seua rehabilitació, finalment la fortalesa va acabar per ser abandonada. I així ha estat fins que cinc-cents anys després, el castell torna a poc a poc a renàixer de l’oblit i han començat les obres de rehabilitació i consolidació dels seus murs. Esperem que prompte tots pugem gaudir d’aquest emblemàtic monument del nostre poble.
Miquel Gómez Sahuquillo
Foto: Recreació de la Batalla de les Germanies del Castell de Corbera aprofitant un quadre de Manuel Pícolo López que representa la Batalla de Villalar de 1521, el mateix any en que es va produir la batalla de Corbera. https://i.pinimg.com/originals/3b/83/c7/3b83c7523105b452a19d7daa65490594.jpg

16/03/2025

15 de març de 1248
Aniversari del castell de Corbera
El rei Jaume I, després de pactar amb els sarraïns de Corbera l’entrega de la fortalesa, un temps després, dona a Ramon de Rocafull el castell de Corbera el 15 de març de 1248, passant així definitivament la fortificació i tot el seu territori a mans cristianes. Aquest cavaller es convertix en el primer alcaid cristià de la fortalesa de Corbera.
El Llibre del Repartiment del rei Jaume I en referir-se al castell de Corbera diu: “A Ramon de Rocafull, cinc-cents sous i el castell de Corbera, de manera que el tinga de per vida, que els cinc-cents sous els perceba de les rendes de Corbera, i que custodie el castell sense la despesa del Rei nostre. I mentre dure la guerra d’Al-Azraq, no estarem obligats a tornar-li la despesa del dit castell. En el setge de Llutxent, 15 de març”(1248). No obstant això, cal assenyalar que abans d’aquesta donació el castell havia estat primer dividit en parts iguals i entregat a alguns ballesters de Tortosa.

07/12/2024

CARTA POBLA DE CORBERA DE 1280. FUNDACIÓ DE LA VILA REAL DE CORBERA
8 de desembre de 1280
“...Petro Luppeti de Çorito, mandamus vobis quatenus de illis campis sive locis contiguis coste et loco per nos assignato in circuitu castri nostri de Corbaria pro facienda villa, donetis et assignetis patua pro dominus faciendis loco nostri vicinis Corbarie, si locus predictus per vos assignatus pro facienda villa fuerit stabilitus prout vobis ad utilitatem nostram visum fuerit faciendum dum tamenratione ipsorum stabilimentorum (...) fiat preiuditium alicui. Nos enim quecumque stabilimenta de ipsis campis sive locis feceritis ut predicitur rata et firma habebimus. Data Supra.”
El 8 de desembre de 1280 el rei Pere el Gran, mana a Pere Lope Çorito alcaid de Corbera i també de Cullera que assignara patis i camps a la vessant de la muntanya del castell de Corbera per a fundar i edificar la futura vila real de Corbera. No obstant això, a l’any següent, el monarca va canviar d’idea i va ordenar que la població quedara assentada a l’interior de la fortalesa en la zona de l’albacar: “...edificaverit domos in albacario castri de Corbaira” ,“...destruatis et diruatis omne alquerias. ” Així que les cases que es van construir havien de ser destruïdes i es tenia de temps fins a la festa de la Mare de Déu de l’Assumpció en el mes d’agost: “...omnes populatores de Corbera et eisudem termini ut hinc usque ad primum venturm festum Sancte Marie augusti edificaverut domos in albacario castri de Corbera.” El rei va manar a l’alcaid Pere Lope Çorito que entregara a Pons de Mataró i a Andreu d’Albalat 670 sous reals que tenien que ser destinats per a les obres que s’havien de fer dintre del castell.
Aquests dos documents son els registres escrits de la cancelleria reial de la fundació de la vila real de Corbera i per tant, de la fundació del nostre poble. Tenim data de naixement i des d’aleshores Corbera existeix com a tal.
No hi cap carrer que porte el nom del nostre fundador o placa commemorativa que el recorde. Si Jaume I va incorporar aquestes terres al nou regne cristià de València amb el seu castell, serà el seu fill Pere el Gran qui va residir en aquesta fortalesa i que va manar la fundació del nostre poble, raó per la qual es mereix un reconeixement per tots nosaltres.
La història no s’ha d’oblidar i tampoc a aquells que van fer possible el que som i tinguem la nostra identitat i en el nostre cas, ser de Corbera.
Rendim ací al monarca fundador de la Vila Real de Corbera el 8 de desembre de 1248.

M. G. Sahuquillo

Fotografia que mostra el rostre original del rei fundador de Corbera Pere el Gran, segons un estudi realizat sobre les restes del monarca, soterrat al Monestir de Santes Creus en 2011. L'estudi conclou que era un home bastant alt per a l'època. Tenia la cara allargada i una mandíbula prominent. Veure: https://www.europapress.es/.../noticia-pere-gran-era...

La foto correspón a un fragment del document de l´any 1281 on el rei ordena a Joan Panicer per que obligue els pobladors de Corbera per que facen les seues cases a l´interior de l´Albacar del Castell de Corbera. Arxiu de la Corona d´Aragó.

Foto Castell de l’autor.

19/10/2024

CERÀMICA ANDALUSINA DEL CASTELL D CORBERA
La tècnica de marró sobre melat s’aplica tant en formes ceràmiques tancades com obertes. Observem en els fragments apareguts al castell de Corbera corresponents a aquest període andalusí amb traços radials i altres motius decoratius curvilinis que decoren l’interior de la peça ceràmica.
Aquest tipus de peces apareixen en el període califal i de taifes, concentrats sobretot al castell de Corbera en la zona de la Celòquia, la part més alta de la fortificació i la més antiga de totes.
De tota manera, apareix major concentració de restes ceràmics del període almoràvit, però sobretot almohade del segle XII i la primera part del segle XIII en tota la resta del castell, parlant sempre del període andalusí i deixant de banda la vaixella cristiana medieval i posterior moderna.
M. G. Sahuquillo

01/08/2024

HISTÒRIES DE LA VILA I HONOR DE CORBERA I LA VILA D’ALBALAT
Un dels documents més antics que es conserven a l’arxiu històric de la Vila i Honor de Corbera i que ens parla de les relacions entre la vila d’Albalat i la Vila i Honor de Corbera és un procés de la Reial Audiència de Corbera contra Albalat i terratinents sobre peita. Aquest data de 1605. Caldrà esperar al segle XVIII per a tornar a tindre notícies sobre les relacions de les dues viles en l’àmbit municipal. Albalat apareix ja en el Repartiment de l’Equivalent. Ho veiem en els arrendaments de l’equivalent a uns terratinents en 1726. Per una altra banda, l’alcalde de la vila d’Albalat li envia en 1739 una carta a l’alcalde de la vila i Honor de Corbera. Thomas Roig és col•lector de la Peita, dels llibres de la Peita i Sequiatge de Polinyà i dels terratinents d’Albalat. En els anys 1741, 1742 i 1743 queda recollit el sequiatge que han de pagar els veïns d’Albalat que tenen terres en la Vila i Honor de Corbera i queda també reflectit l’equivalent als terratinents d’Albalat. L’Alcalde i Justícia Major de Corbera envia una carta requisitòria als ministres de justícia i jutges de la vila d’Albalat després de la compareixença de Thomas Roig, veí de Polinyà sobre el tema de la Peita i de l’Equivalent. En els acords capitulars de la Vila i Honor de Corbera de 1746 a 1752, hi ha uns acords sobre les actuacions i el que calia fer en la calçada de Llaurí i la que anava de la barca d’Albalat a Corbera. Ja en 1754 en referència a qüestions agrícoles, tenim uns testimonis sobre collites de llauradors de Cullera, Sueca i Albalat. Aquests testimonis son donats per Francisco Bono en nom del Síndic Procurador General de la Vila i Honor de Corbera en el lloc de Riola. En el repartiment de la peita de 1758 el col•lector per als d’Albalat, Algemesí i Guaassuar va ser Gregorio Hernandez. En el Llibre de Repartiment dels Drets de la Peita dels veïns i terratinents de la Vila i Honor de Corbera de 1761, apareix novament Albalat juntament amb altres poblacions, igual també en 1763. En 1769 assistim a un Auto Criminal del Justicia d’Albalat on es veu implicada la Vila i Honor de Corbera. Aquest Auto Criminal d’Ofici dut a terme pel Justícia d’Albalat va ser motivat a causa d’un crim que es va cometre en terres de la Vila i Honor de Corbera on uns delinqüents atacaren a un pastor de nom Jusepe i apodat el Royo. Segons una escriptura realitzada en Albalat en 1778, Jayme Presencia, que era llaurador d’Alzira i marit de Vicenta Renart i Santamaria, dona en arrendament unes terres que estan situades en la Vila i Honor de Corbera a Joseph Toldra i Fabra, llaurador i veí de Riola. L’Ajuntament de la Vila i Honor de Corbera en 1792 dona permís a uns llauradors del lloc de Polinyà per arrancar pedra en la vila per a transportar-la després a Albalat en carros. Aquestes pedres estaven destinades a unes obres que s’estaven fent allí mateix. En 1795 l’Ajuntament de la vila de Corbera pren la decisió que els veïns d’Albalat no entren al terme de corbera a fer llenya ni altres coses. Vicenta Giner era vídua i veïna d‘Albalat la qual tenia un forn de coure i necessitava llenya per al mateix. Així que en 1798 va demanar autorització per arreplegar llenya al terme de la vila de Corbera en el lloc de Polinyà. La seua demanda li va estar concedida durant el període d’un mes. En 1799, l’Ajuntament de la Vila i Honor de Corbera, reunits tots a la cas consistorial de Riola, dona permís a la vila d’Albalat perquè puga recollir i transportar pedra procedent de les muntanyes de la serra de Corbera destinades a la construcció de l’Ermita de Sant Roc d’aquesta localitat.
M. G. Sahuquillo

11/07/2024

776 ANIVERSARI DE LA FUNDACIÓ DE LA PRIMERA PARRÒQUIA DE SANT MIQUEL I PRINCIPIPAL DE LA SENYORIA DE CORBERA (1248-2024). 12 de juliol.
Acabades de conquerir aquestes terres andalusines per als cristians, el 1241 el rei Jaume I pretén fundar noves esglésies al seu nou regne. El monarca assignava un rector a cada parròquia a més de l’edifici per al culte, cases i terres. En la dotació catedralícia diocesana de 1241, el rei així ho assenyala.(1) En 1245, el monarca té el propòsit de construir-ne una a Corbera.(2) De tota manera, caldrà esperar fins al 1248, any en què el rei signarà un document nomenant rector de Corbera a fra Bernat Oller i encomanant-li la fundació de la primera església cristiana de Corbera. La donació d’una muntanya situada al nord del castell i d’unes terres fou concedida a aquest frare a perpetuïtat, no podent ser venudes les mateixes, ja que devien quedar sempre per ús i servei d’aquesta església.(3) El document original de la fundació es va perdre i això va obligar el nou prevere Bernat Oller a haver de demanar al monarca el 1276 una còpia d’aquest.
Jaume I va ordenar que l´esmentada església s’hauria de construir sobre un “podium”. Aquesta paraula en llatí medieval ve a significar l´existència d´unes restes o construccions anteriors. De tota manera, l´edifici cristià és una construcció de nova planta amb les característiques típiques de les primeres esglésies denominades de conquesta. L´obra es va fer sobre les restes d´una edificació anterior o aprofitant part d’aquesta. L´accepció del significat “podium” en el terme que estem emprant, segons López Elum, no el suggereix únicament el document en qüestió, també l´emplaçament de l´edifici.(4)
M. G. Sahuquillo

Notes de referència:
1-Per assignar una residència individual i un hort pertanyent estes a cada capellà, que serveix a l’església parroquial a la que fos nombrat. BURNSSS, R. I.: El Reino de Valencia en el siglo XIII (Iglesia y Sociedad). Tomo I. Del Sénia al Segura, 1982, pag. 156, (A.C.V., perg. 2.432, 14 de juny, 1257).
2- “...eixa muntanya situada front al Castell de Corbera per l´erecció del temple i els edificis (.....) i una horta de quatre fanecades junt les dites cases i dos jovades de terra al llarg de la dita muntanya, amb dret d´entrada i les seues pertinències...” (Arxiu Catedral de València. Perg. 1,208, 21 de febrer de 1245) Document publicat en part per BURNS, R. I. Op. Cit.
3- “Noverit universi quod Bernardus Ollerii, rector ecclesie de Corbera, comparens coram nobis Iacobo, Dei gracia rege Aragorum, Maioricarum, et Valencie, comite Barchinone et Urgeli, et domino Montispessulari, asseruitio coram nobis quandam cartam donacionis a nobis olim facte fratri Bernardo quondam, de podio quondam sito ante Corbariam et de quattuor fanecatis orti et duabus iovatis terre amissum fuisse , ostendens nobis transcriptum eiusdem carte, per scriptorem publicum inde sumptum et per duos publicos scriptores roboratum et supplicans et ipsam cartam secundum formam dicti rescripti renovari facere dignaremur. Nos autem et libentes fidem transcripto predicto eo quia sumptum est per manum publicam et suscripcione duorum publicorum escriptorum roboratam, ut dictum est, et recepto iuramento a dicto Bernardo quod dictam cartam non abet, nec scit ubi sit, nec fecit quominus habeat eandem dictam cartam, renovari, fecimus sub forma tenoris dicti transcricti que est:
“Noverit universi quod nos Iacobus, Dei gracia rex Aragonum, Maiocarum, et Valencia, comes Barchinone et Urgeli, et dominus Montispessulani, per nos et nostros damus et concedimus per ereditatem proiam, francham et liberam, vobis fratri Bernardo et vestris succesoribus in perpetuum illud podium quod est ante castrum de Corbera ad construendum ibi ecclesiam, et domos in alqueria ubi est ereditas, et unum ortum quattuor fanecatarum contiguum predictis, et duas iovatas terre contiguas dicto podio.
Que omnia habeatis vos et subsesoris vestri cm introitibus et exitibus, affrontacionibus et suis pertinenciis universis, a celo in abissum, ad omnes voluntates vestras et subcesorum vestrorum faciendas; ita tamen quod predicta nunquam vendatur nec aliter alinentur aliquibus personis, sed semper remaneant ad usum et servicium dicte ecclesie.
Datum Valencie, quarto idus Iulii, anno Domini MCC quadragesimo octavo”.
Mandamus itaque firmiter baiulis, curiis, iusticiis, alcaldis, et universis alii officialibus et subditis nostris presentibus et futuribus quod huic carte renovare fidem in omnibus, et non contraveniat, et caetera.
Datum Algezire, quarto idus Iulii, anno Domini MCCLXX sexto”.(Arxiu Corona d’Aragó Barcelona: Reg. Can. Nº 22, fol. 50v.). Publicat en VVAA: En l´Oblit. Sant Miquel de Corbera: Torre Musulmana i Centre Espiritual. Corbera, Festes de Sant Miquel i Sericor, 1998, p. 69.
4-López Elúm, p.: Los castillos valencianos en la edad media. València, Biblioteca Valenciana, 2002.

10/03/2024

15 de març de 1248
Aniversari del castell de Corbera

El rei Jaume I, després de pactar amb els sarraïns de Corbera l’entrega de la fortalesa, un temps després, dona a Ramon de Rocafull el castell de Corbera el 15 de març de 1248, passant així definitivament la fortificació i tot el seu territori a mans cristianes. Aquest cavaller es convertix en el primer alcaid cristià de la fortalesa de Corbera.
El Llibre del Repartiment del rei Jaume I en referir-se al castell de Corbera diu: “A Ramon de Rocafull, cinc-cents sous i el castell de Corbera, de manera que el tinga de per vida, que els cinc-cents sous els perceba de les rendes de Corbera, i que custodie el castell sense la despesa del Rei nostre. I mentre dure la guerra d’Al-Azraq, no estarem obligats a tornar-li la despesa del dit castell. En el setge de Llutxent, 15 de març”(1248). No obstant això, cal assenyalar que abans d’aquesta donació el castell havia estat primer dividit en parts iguals i entregat a alguns ballesters de Tortosa.
FOTOS:
-Castell de Corbera a plometa. Foto de l’autor
-Dineret de Jaume I, corresponent a la mateixa època que la donació a Ramon de Rocafull. Foto de l’autor.
M. G. Sahuquillo

15/02/2024

UN PAISATGE DE CORBERA AL MUSEU DE BELLES ARTS DE VALÈNCIA
Julio Peris Brell (1866-1944), fou un pintor valencià que tot i formar part del corrent costumista dels anys centrals del segle XIX i principis del XX a causa de la influència de Blasco Ibáñez, destaca el paisatgisme en totes les seues composicions i dona també una sotilesa costumista a les seues obres. El seu estil és de factura ràpida i a la vegada conscient de la pinzellada que fa sobre el llenç. És detallista i això fa que l’espectador que contempla el seu quadre, reva l’efecte que vol transmetre el pintor.
Una de les seues obres més destacades porta per títol: Paisatge de Corbera amb tarongers”.
Si analitzem la pintura, observem una extraordinària traçada de les pinzellades a la vegada que capta magistralment la llum que és exuberant i amb un color destacat i potent. Els embriagadors verds dels arbres contrasten eficaçment amb els tons ataronjats dels seus fruits. La seua personal captació de la realitat ens descobreix un paisatge sensual, i a la vegada una pintura humida i suau. Aquesta és l’atmosfera captada per l’autor en aquest quadre que representa un paisatge típic de Corbera amb tarongers. Ho aconsegueix amb habilitat en cada pinzellada aplicada solta i lleument.
Aquesta obra la trobem exposada al Museu de Belles Arts de València i va ser pintada a Corbera en 1927.
M. G. Sahuquillo

31/01/2024

ADEU ERMITA, ADEU
Hi ha una dita popular valenciana que diu: “Tots al sac i el sac en terra”. Demostrat ha quedat més d’una vegada la importància històrica, artística i cultural de l’Ermita de Sant Miquel, no solament per al nostre poble sinó també per a la comarca i les altres veïnes.
No es posa ací en dubte sobre l’interés que molts tenen per salvaguardar aquest patrimoni històric, ni es pretén criticar ni a administració ni propietaris, ni a ningú. Solament vull fer una crida per tal de despertar la sensibilitat i consciència dels qui estimen el nostre passat.
Com podeu observar, a l’espadanya de l’ermita li queda poc temps per a caure a terra. Té ja una inclinació perillosa. Un dels murs laterals està a punt de col•lapsar. Ho he comprovat personalment fa uns dies quan vaig pujar per a seguir estudiant aquesta ermita.
L’únic desig és que finalment es puga arribar a un acord entre totes les parts implicades per tal de salvar aquest monument. Res importa si és públic o privat, el que importa és salvar-lo de la seua destrucció. Que l’edifici siga privat no passa res. El que verdaderament importa és la voluntat de salvaguardar el monument, de cuidar-lo i respectar-lo. Hi ha monuments que són privats, i l’administració ha arribat a un acord amb els propietaris i s’han salvat, han estat recuperats. Ara, són visitats i formen part viva de la nostra història. Posem el cas del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba que és de la família dels Trenor. Un acord amb la Conselleria en el seu moment va fer que el cenobi fora recuperat, restaurat i siga visitat, tot i pertànyer a mans privades. Si hi ha una bona entesa, tot és possible.
Una altra ermita, la de Sant Llorens entre Favara i Tavernes, també ha estat recuperada. Perquè la nostra no? Com arqueòleg, altres companys m’han preguntat per aquesta ermita i en quines condicions es troba. El director d’un museu arqueològic comarcal em comentava la importància que tenia aquest edifici i es lamentava de l’estat i l’abandó en què es troba.
Cal deixar ideologies i maneres de pensar diferents, arribar a una bona entesa entre totes les parts interessades en salvar aquest noble edifici. Encara som a temps, però el temps corre en contra seua.
Soc conscient de la sensibilitat dels propietaris per l’edifici i de l’interés de l’administració per fer alguna cosa. La solució és ben fàcil, parlar, enteniment, disposició a un diàleg, escoltar, negociar una solució justa al problema i respectar-se totes les parts i amb un únic interés: Salvar a l’Ermita de Sant Miquel, patrimoni no sols de Corbera sinó de tots els valencians.
Les dues parts sabem de la meua sensibilitat per aquesta ermita i de la meua disposició a col•laborar altruistament si fora necessari per a aportar el meu granet d’arena per recuperar de l’oblit aquest monument.
Soc professional en el món de l’arqueologia, sé del que parle i el que dic. Naturalment, jo si treballe, vull cobrar. Així ho he fet sempre. Diuen que si no cobres no eres valorat. Vaja, quina llàstima que siga així, però en aquest cas, treballaria gratuïtament si això significava que aportaria el meu granet d’arena a la recuperació de l’ermita.
Si feu comentaris, m’agradaria que foren positius, no despectius. No és el moment de criticar a ningú, tot al contrari, idees, solucions per a que l’ermita torne a renàixer de l’oblit i amb el benvolgut i estimat castell del nostre poble, siguen tots dos els monuments representatius del nostre poble i de la nostra història.
Ací ho deixe. De vosaltres depén.
M. G. Sahuquillo
(Arqueòleg col•legiat, llicenciat en Història i Doctor en Història de l’Art)

Asociación Española de Amigos de los Castillos Sección Valencia

29/06/2025

16/03/2025

07/12/2024

19/10/2024

01/08/2024

11/07/2024

10/03/2024

15/02/2024

31/01/2024

Dirección

Página web

Notificaciones

Atajos

Compartir

Categoría

Solicitud de retirada del anuncio