15/09/2026
En aquests temps foscos, amb polítics negacionistes de l’emergència climàtica aquí i a la UE, la ciència ens alerta que les àrees cremades per incendis forestals es poden triplicar a Europa. Les condicions meteorològiques que afavoreixen el foc són cada cop més freqüents. Però no ens enganyem: la UE aposta per mesures de compromís que, lluny de resoldre la crisi, la cronifiquen i l’agreugen. Els anomenats crèdits de carboni, especialment els generats per plantacions d’arbres o iniciatives de conservació forestal, són un frau. No només per la seva comptabilitat dubtosa i la facilitat amb què es poden inflar boscos que mai no s’han plantat o que es cremen anys després, sinó perquè amaguen una lògica colonial: permetre que els països rics continuïn contaminant mentre s’apropien, simbòlicament, de l’atmosfera dels països empobrits. Com si l’aire dels altres fos un recurs a explotar, com si el dret a respirar net es pogués comprar i vendre. Pel que fa a la captura i emmagatzematge de carboni (CCS), els problemes són evidents: tecnologies incertes, costos desorbitats, i una fiabilitat que ni els seus promotors es creuen. Són coixinets per a elèctriques i petrolieres, no solucions. Però el més greu és que aquestes dues «vàlvules d’escapament» redueixen el preu dels drets d’emissió. Amb preus baixos, les empreses no tenen incentius reals per descarbonitzar-se. Aquelles que ja han fet esforços veuen com el seu sacrifici no es reconeix i frenen; les que no han mogut un dit continuen fent el mínim. El resultat? Les emissions, en lloc de baixar, podrien pujar. La UE es felicita per objectius teòrics, però la realitat és que estem regalant temps i diners al capital perquè segueixi cremant combustibles fòssils. El problema de fons, però, és molt més gran. El gran capital ha bloquejat la transició energètica des del primer dia. Les insuficients polítiques ambientals no són un error, sinó una característica del sistema. La farsa del «capitalisme verd» ha caigut per terra: davant la competitivitat ferotge, els estats exigeixen «realisme», «flexibilitat» i «simplificació». Trump ho duu a l’extrem més absurd i revisionista, però tots els governs l’imiten automàticament. Brussel·les, París, Berlín i Madrid rebaixen exigències, allarguen terminis i suavitzen normes per no «perdre competitivitat». Mentrestant, la temperatura global no negocia. Això és criminal. Perquè accelerar la carrera pel mercat i el benefici significa accelerar el desastre. Inundacions, sequeres, fams i migracions massives no són xifres; són vides humanes. I el capitalisme, en la seva cega obsessió pel creixement, es revela com el sistema més monstruosament absurd que la humanitat ha creat: capaç de destruir la seva pròpia base material per acumular paper mullat. Però no tot està perdut. La història no s’escriu només des dels despatxos de les multinacionals. L’única esperança rau en la lluita col·lectiva, en la solidaritat entre pobles i classes, en l’organització per arrencar polítiques valentes, per exigir una reducció real i immediata d’emissions, per deixar de banda les falses solucions i posar el benestar de les persones i del planeta al centre. Si no, el desastre serà inevitable. Però si ens unim, encara som a temps de canviar el rumb. No ho deixem en mans d’ells.
En aquests temps foscos, amb polítics negacionistes de l’emergència climàtica aquí i a la UE, la ciència ens alerta que les àrees cremades per incendis forestals es poden triplicar a Europa. Les condicions meteorològiques que afavoreixen el foc són cada cop més freqüents. Però no ens en...
