10/08/2024
QUÈ ENS DIU EL MISSATGE DE JESÚS DE NATZARET?
Tots els testimoniatges apunten que Jesús de Natzaret va mostrar preferència pel feble, el malalt, el pobre i l'oprimit, que va exaltar el perdó sense límits i la reconciliació amb l'adversari, que es va rebel·lar contra les normes i institucions que actuaven com un jou i no com un servei, que va predicar la fraternitat universal i el desagafo als béns materials, que va afirmar que Déu és Pare i que com a tal només busca el bé de l'home, no una adoració servil.
L'amor cristià no és –segons Hans *Küng– «sensibleria ni sentimentalisme, sinó una decidida actitud d'efectiva benevolència cap al proïsme, inclòs l'enemic: un estar alerta, amb obertura i disponibilitat, en el marc d'una actitud creadora, d'una fantasia fecunda i d'una acció que sap emmotllar-se a cada cas i situació. En ell caben tots: home i dona, amic i amiga, companys, veïns, coneguts i estranys» (Ser cristià). La pedra angular del missatge de Jesús és la fraternitat, la comunió amb l'altre, particularment quan sofreix les formes més greus de precarietat. «Qui nega al germà –escriu Leonardo *Boff– nega la causa de Crist, encara que tingui sempre a Crist en els llavis i es declari públicament al
seu favor» (Jesucrist l'Alliberador. Assaig de cristologia crítica per al nostre temps).
Seguir a Jesús significa caminar amb els exclosos i marginats, compartint les seves penes i humiliacions. Seguir a Jesús no implica abominar la carn, el sexe, el plaer, conreant un ascetisme absurd i estèril. «Déu –apunta *Boff– va estimar de tal mode la matèria que va voler assumir-la, i de tal mode va estimar als homes que va voler ser un d'ells a fi d'alliberar-los». El Déu de Jesús «no és únicament el Déu transcendent i infinit, anomenat Ser o Res, sinó el Déu que es va fer petit, que es va fer història, que va mendigar amor, que es va buidar fins al *anonadamiento (*Filipenses 2, 7-8)». El Déu de Jesús va conèixer la desesperança i el desemparament. De fet, va morir d'una forma particularment indigna i, probablement, pensant que havia fracassat.
Els ensenyaments de Jesús són incompatibles amb el pecat original i l'infern. Un pecat original que s'hereta com una taca indeleble i només desapareix amb l'holocaust d'un déu, únicament pot formar part d'una mitologia bàrbara i inhumana. El pecat no és un acte de desobediència, instigat per l'ambició de poder, sinó un acte de violència contra l'altre. La mort d'Abel simbolitza el primer pecat, perquè nega a l'altre fins a
l'extrem de posar fi a la seva vida. No és un fet històric, sinó el punt de partida de la història, perquè *Caín es va sentir culpable i es va amagar, fundant la primera ciutat. Cada crim i cada guerra aprofundeix aquest afront, però el responsable no és Satanàs, una figura inexistent, sinó l'home concret que opta per la violència. La Història, amb les seves crestes d'infàmia (Auschwitz, Hiroshima, l'arxipèlag Gulag o el genocidi de Ruanda), suggereix que Déu –almenys, el Déu de Jesús– no és omnipotent, provident i immutable. El tret essencial del Déu de Jesús és la misericòrdia, no el poder. Per això, la redempció de la humanitat no es va produir en la creu, sinó en el sermó de la muntanya, quan Jesús va abolir l'ull per ull, establint un nou horitzó moral: «Estimeu als vostres enemics, beneïu als que us maleeixen, feu bé als quals us avorreixen, i oreu pels que us ultratgen i persegueixen» (Lucas 6, 44). Aquestes paraules mai han deixat d'escandalitzar i irritar. Cap església ha respectat aquest mandat. Per contra, s'ha invocat el nom de Jesús per a torturar, cremar i exterminar.
A vegades s'ha dit que el budisme i el cristianisme alberguen el mateix missatge, però no és cert: «Buda medita, Jesús crida», adverteix *Metz. Buda intenta superar el dolor que li produeix la malaltia, la misèria i la mort, aniquilant el seu desig i buscant la unitat amb una totalitat mística. La seva utopia és la dissolució del jo i la fi de la història. Siddhartha cerca el seu alliberament,
no l'alliberament dels altres. La «mística dels ulls oberts» de Jesús s'oposa al «camuflatge metafísic de les desgràcies que clamen al cel en el món i el transcurs de la història universal per a d'aquesta manera tornar a les víctimes invisibles, i els seus crits inaudibles» (Metz). L'objectiu no és alliberar-se del sofriment, sinó solidaritzar-se amb ell i suportar-lo com a propi.
Jesús no va ser el Xai immolat per a esborrar l'imaginari pecat original, sinó l'evidència del compromís de Déu amb els més infortunats. La creu no ha de ser un objecte de veneració. No hi ha res desitjable en ella. La mortificació de la carn és una tradició pagana que no aporta res al món. Lluny de mitigar el dolor de les víctimes, l'escarneix amb una violència que frega el patològic i narcisista. La creu és un testimoniatge que manifesta l'anhel d'un món sense encreuaments ni injustícies. Escriu Metz: «Jesús no va ser un polític. Però, qui s'atreveix a afirmar que el seu missatge és apolític? Sens dubte, la política no ho és tot. Però tot pot ser polític» (Metz). L'eternitat pot interpretar-se com aquest «regne dels fins» del qual va parlar Kant. És el lloc on les víctimes són rescatades de l'oblit i la història supera tots els seus fracassos. Mai podrem demostrar la seva existència mitjançant l'experiència, però si eliminem la seva possibilitat Auschwitz no serà una hora tràgica, sinó la fi de la història per als deportats que van morir entre els seus filats.
Jesús de Natzaret, predicador de Galilea ajusticiat per Ponç Pilat i no per l'imaginari enverino del poble jueu, va néixer en un lloc petit, humil i oprimit –com l'actual Gaza–, de pare i mare humans, amb germans biològics i amb una vida de servei al pobre, el pària, el malalt i el marginat. El seu missatge encarna «el triomf de la víctima sobre els botxins» (Jon Sobrino), de la taula compartida sobre l'escàndol de la fam i la indigència, de l'esperança sobre la desolació i la por, de la pau sobre l'espiral de la violència. «Jesús no té molt a dir sobre la qüestió de Déu avui si aquesta és vista purament des de l'ateisme, des de l'existència o no existència de Déu –escriu Jon Sobrino–. Però té molt a dir, fins al dia d'avui, si preguntem qui és Déu i què fer amb Déu. Jesús no il·lustra el que hi hagi Déu, però sí que il·lustra quin Déu hi ha» (Jesucrist alliberador. Lectura històric-teològica de Jesús de Natzaret).
«Al qual vingui a mi, no li tiraré fora», llegim en l'evangeli de Juan (6, 37). No obstant això, algunes parròquies adverteixen abans de l'eucaristia: «No s'acosti a combregar el que no estigui en gràcia de Déu, hagi comès pecats greus o no acudeixi a missa regularment». No se m'ocorre res més oposat al tarannà de Jesús històric que coneixem de manera incompleta. «Déu és el que ve» (Rudolf Karl *Bultmann), no el que aixeca murs i tanca portes. Rafael Narbona
